Donar conversa des de la finestreta

14 Setembre 2009 at 2.09 16 comentaris

Un dels riscos importants que corre el bibliotecari en la implantació d’eines 2.0 és trobar-se representant la institució més enllà de l’àmbit que li és propi.

Blocs, microblocs i xarxes socials configuren un univers de publicació ràpida d’activitats i d’atenció en públic a l’usuari que trenca completament l’esquema habitual de relacions de l’administració.

En un entorn on la publicació d’una notícia a la web sol requerir el vist-i-plau d’un portaveu, es planteja que subordinats sense aquesta responsabilitat prenguin la paraula en públic per atendre als usuaris.

I com reaccionarà la jerarquia quan algun d’ells cometi un error i digui o faci alguna inconveniència?

Posem un exemple per il·lustrar:

Fa ben poc en una universitat australiana un alumne comentava al twitter que s’avorria a classe i que es dedicava a guixar el pupitre. I des del compte institucional, algú li fa un toc immediatament amb una certa dosi d’humor. L’episodi s’ha comentat entre analistes de la web 2.0 perquè posa sobre la taula la qüestió del control de les persones, extraordinàriament temptador i fàcil en aquest entorn digital.

Per cert, tinc dubtes sobre la meva reacció si enxampo els que guixen les “meves” taules. Val més que no ho piulin ;(

Participar en una xarxa social no és fer un tauler d’anuncis. La persona s’implica força més a fons i això vol dir que cal pensar bé quin personal ha d’ocupar-se d’aquestes eines, de quin marc d’actuació disposa i amb quin recolzament jeràrquic pot comptar.

Aprofito per remetre a la Petició d’ajuda de Genís Roca sobre Com dur a terme un projecte 2.0 a l’Administració que potser ens donarà alguna orientació. (també en castellà)

ACTUALITZACIÓ

RocaSalvatella. Consells per impulsar projectes 2.0 a l’Administració. 30-10-2009 (També en castellà)

Entry filed under: Biblioteques.

Catàlegs per a nous usuaris Encallada en la trama e-book

16 comentaris Add your own

1. Ferran - Un que passava | 14 Setembre 2009 a les 8.23

Difícil. Jo hi veig dos vessants, al problema: el que planteges de la tria de la persona que representarà la institució d’una banda, i el del constrenyiment de qualsevol de nosaltres a l’hora de parlar de la institució on treballem al nostre blog personal, twitter, xarxa social, etc.
Respon
2. Anna | 14 Setembre 2009 a les 13.01

Sembla que a la xarxa es difuminen els límits de “el cometari que faig als amics sobre la meva feina” a “el comentari que faig en un entorn professional sobre la meva feina” .
I si , les institucions han de triar bé qui els representa o quina informació volen donar sobre ells i com, però evidentment no es pot controlar l’opinió personal que té la gent que hi treballa. I sovint aquesta apareix en els mateixos canals.

Complicat…complicat…
Vaja…més o menys el que ha dit el Ferran

Per cert, tinc dubtes sobre la meva reacció si enxampo els que guixen les “meves” taules. Val més que no ho piulin ;(
Jajaja!
Respon
3. Eli Ramirez | 14 Setembre 2009 a les 22.42

És que realment és un problema. Crec que fins i tot pot anar a pitjor. En pocs anys hem passat de no tenir internet a tenir-lo i “viure-hi dins”. I saber tot de tothom. Què escolten, que veuen, que fan al seu treball…
I el que planteges en aquesta entrada és la derivació de tot això, i per això dic que encara no em vist el pitjor.

Jo a vegades veig coses al Facebook que no entenc com ho posen… Per exemple, una amiga meva, mestre, aquest any va estar en una escola on l’ambient era bastant dolent. Aquest any li ha tocat un altre centre i al facebook ha deixat clar que està molt contenta, però que PER FI s’havia acabat el malson de l’altra escola.
Jo penso, acàs això no pot arribar a qui no s’ho pensa?

(val, m’he anat completament del tema)
Respon
4. skaps | 14 Setembre 2009 a les 23.45

Bones! Jo el visc el “problema”, o potser no ho és i simplement ens hem d’acostumar a situar-nos en diferents rols, de dues maneres… Per una banda, com apunten el Ferran, l’Eli i l’Anna, des dels meus comptes personals al Facebook i al Twitter em penso molt i molt el que escric sobre la feina, dubtant de com es poden arribar a interpretar certs comentaris i des de quina òptica: dels caps, dels companys, del públic que em coneix (poble petit, ja se sap)… De vegades em frustra no poder dir segons què, però m’he d’aguantar…. 😉
De l’altra banda, i ja en el rol de bibliotecari, de vegades em plantejo la possibilitat d’obrir comptes de la biblioteca en aquestes xarxes, però em pregunto si sabré distingir quan sóc jo i quan sóc la biblioteca a l’hora de facilitar informació i opinió per aquesta via, de manera que ho tinc en suspens fins que no hi vegi una aplicació efectiva que es recolzi en informació de qualitat. Ser-hi perquè sí i a més no saber què dir, doncs com que no… 😦
Respon
- 5. skaps | 14 Setembre 2009 a les 23.48
  
  Potser he picat “submit” massa depresa… 😀
  També volia afegir, en aquest últim punt, que si sóc davant de l’ordinador pensant en un moment determinat qui sóc al Twitter, per exemple, amb tota probabilitat em produiria un transtorn de personalitat i no en tinc ganes, gràcies, però òbviament no ho descarto a mitjà termini… 😉
  Respon
6. gamoia | 15 Setembre 2009 a les 0.52

Ja veig que esteu més preocupats per fer bondat des dels comptes personals que no pas pel vessant compte institucional que jo plantejava. Ho entenc perfectament 😉

skaps descriu exactament la situació des del punt de vista personal. Jo també crec que cal distingir perfectament el rol que s’està jugant en cada moment. I això pot arribar a tenir fins i tot un cost psicològic. Almenys fins que no ens adaptem mentalment al nou medi, que tot arribarà.

La dimensió pública que prenen els nostres actes i les nostres paraules a la xarxa no té paral·lel amb la situació que es produeix en una finestreta, en un taulell o en un anunci penjat al tauler de l’entrada. La permanència, l’acumulació i la visibilitat són unes qualitats afegides que cal tenir ben presents.
Respon
7. Jaume Julià | 16 Setembre 2009 a les 13.21

Aquí el que crec és que no sempre som conscients de la nostra identitat. Hauríem de saber diferenciar la identitat de la identitat digital. Normalment no volem que tothom ho sàpiga tot sobre nosaltres sinó que feim una difusió selectiva de la informació.

A Internet oferim informació a desconeguts i aquests es van conformant una idea sobre nosaltres. El problema és que no sempre és fàcil diferenciar el que volem transmetre i el que no.

No podem seguir fent els mateixos comentaris que faríem al pati del col·legi perquè la capacitat de difusió és molt més gran, amb la qual cosa el nostre missatge pot acabar en un receptor indessitjat per nosaltres.

Cridaries tant alt com poguessis al teu lloc de feina que el teu superior és un incompetent? Així idò, tampoc ho hauries de fer en segons quines eines, molt m´se potents i efectives encara que la teva veu!!

Això amb els anys es normalitzarà i ja sabrem quines actituts son positives i quines ens perjudiquen en determinats entorns. Mentrestant, algunes persones hauran de pagar un peatge elevat…

Joer, vaja rollo. M’he quedat ben ample
Respon
8. Anna | 16 Setembre 2009 a les 14.08

Tens raó , Gamoia. Alguns estem preocupats patint certa esquizofrènia personal-laboral 😉 La vessant “institucional” que esmentes és francament important. No té la mateixa repercussió una resposta donada en persona a un usuari o un full penjat en un taulell d’anuncis que escrita o publicada en segons quin fòrum o web. I està bé que això es faci d’una manera coordinada. Però, com sempre, tinc la sensació que això es pensa tard i es va una mica “sobre la marxa”.
Això o, en molts casos, es prefereix no ser visible per evitar “riscos” , cosa que a mi em sembla que no és gens positiva (si…parlo d’algun cas concret que conec de prop…si 😉 )
Respon
9. gamoia | 17 Setembre 2009 a les 0.35

Un dels reptes en la gestió del compte institucional és controlar la “curiositat” pròpia per la vida personal dels contactes.

I un altre repte és saber mantenir la prudència quan es detecten converses que afecten a la institució o al seu personal.

Tenir un bon servei d’alerta no dóna dret a immiscir-se en la vida privada (malgrat sigui publicada) de les persones, ni tan sols de les que ens accepten dins el seu cercle.
Respon
10. Blog de l’Aniol » Por a la incertesa 2.0? | 18 Setembre 2009 a les 8.41

[…] semblat força interessant la qüestió que ens exposa Gamoia en el seu article “Donar conversa des de la finestreta“. Bàsicament ens trobem en un dels fets que marca el pas cap a el que han anomenat la […]
Respon
11. Ferran - Un que passava | 18 Setembre 2009 a les 19.41

Em sembla que en el compte institucional adoptem una altra actitud, conscientment o inconscient: sabem què no és el “nostre” compte, sabem que no és el “nostre” perfil, sabem que no podem donar una imatge qualsevol.

En l’exemple que posaves em semblaria poc apropiat que des del compte institucional es renyés l’estudiant per dir que s’avorria, però no em sembla malament que se li doni un toc d’atenció perquè està fent malbé un material que pertany a tota la comunitat universitària. Tampoc no em semblaria bé que des d’un compte institucional es tafanegés, com dius, la vida privada dels contactes… és clar que també podríem parlar dels límits de la privacitat: si algú ha decidit fer pública tota la seva vida, què? També ens podríem plantejar si des d’un compte institucional cal seguir els nostres seguidors…
Respon
12. Silvia Fernández | 2 Octubre 2009 a les 19.14

I jo em pregunto: mantenen els nostres “caps” un control exhaustiu sobre el que fem, diem o publiquem en el dia a dia “analògic” de la biblioteca? Llegeixen tots els cartells, cartes (si és que encara se n’envien…) o escolten totes les nostres converses, per saber si som correctes o no, si tafanegem en la vida privada o no, si gestionem les dades de l’usuari amb la suficient confidencialitat o no?

Jo crec que a les jerarquies els fa por, però no se n’adonen que han d’assumir simplement el mateix risc que assumeixen quan ens deixen que redactem un tríptic o una guia de lectura sense la seva supervisió.

Una conversa molt interessant, per cert…
Des de L’Hospitalet estem treballant en una mena de manual de procediments sobre web social. Per fer-ho, ens hem inspirat en algunes fonts que podeu trobar en aquesta adreça: http://projectebibslh20.wikispaces.com/guiaderecomanacions. D’alguna manera, intentarem fer una aproximació a aquest tema, i donar alguns consells/pautes de comportament pels treballadors encarregats de representar la biblioteca a les eines 2.0.

Ara vaig a fer un cop d’ull al post del Genís.

Salut!
Respon
13. gamoia | 3 Octubre 2009 a les 0.04

@Silvia en la meva experiència, pel que fa a documentació escrita, hi ha força control encara que sigui a posteriori. I hi ha tota una tradició prèvia d’eines d’ajuda creades: plantilles, formularis, procediments, etc.
L’apartat atenció personal presencial té el component d’immediatesa que s’escapa del control directe però que tampoc presenta el mateix risc que la conversa a la xarxa.

Aquesta és una barreja d’escriptura i oralitat, oralitat disfressada d’escriptura diria jo. I aquí es on hom pot caure fàcilment en un parany i oblidar-se en alguns moments del paper institucional que representa.
Tal com deia més amunt, la permanència, l’acumulació i la visibilitat són unes qualitats afegides que cal tenir ben presents.
Respon
14. gamoia | 3 Octubre 2009 a les 0.18

Por els caps? No en el sentit d’aquest apunt. Aquests dubtes només es plantegen quan ja s’usen aquestes eines i se’n veuen les implicacions.
Les pors dels qui no les coneixen són més aviat del tipus temps de dedicació del personal, poca efectivitat, objectius difusos.
Respon
15. Silvia Fernández | 6 Octubre 2009 a les 15.54

És evident que treballem en organitzacions diferents… i “hasta aquí puedo (o quiero) leer”, com deien al “un dos tres” 🙂

Si coincidim la propera setmana a la xerrada del Genís, en podem parlar en persona.

M’acabo de trobar amb l’Enrique Dans comentant una notícia relacionada, però en l’àmbit dels mitjans de comunicació:http://www.enriquedans.com/2009/10/the-washington-post-y-el-neohumanismo.html
Respon
16. gamoia | 12 Octubre 2009 a les 0.40

@Sílvia no hi puc anar a la xerrada del Genís. Un altre dia serà. A les properes Jornades?
Respon