Percepcions

1 Març 2009 at 22.24 7 comentaris

A través del perfil a Facebook rebo un missatge de la New York Public Library anunciant una exposició sobre dones dissenyadores que em crida l’atenció. Visito la seva pàgina i segueixo l’enllaç que hi apareix. Oh, desil·lusió, no n’hi ha versió digital ni cap perspectiva d’incorporació de materials accessibles en línia. Vaja, m’han decebut😦

Aquesta anècdota em fa adonar del gran canvi que s’ha produït en la meva percepció del que és raonable esperar en l’accés a la informació des de casa. Fa dos anys ni se m’hauria acudit que la NYPL hagués de pensar en usuaris potencials a distància quan munta una exposició a les seves sales i convoca a la ciutadania de Nova York a assistir a diverses conferències. De fet, tampoc m’hauria apuntat a rebre notícia de les seves activitats, tan llunyanes i inaccessibles.

Navegar per la xarxa ha transformat aquest panorama. Cada dia descobreixo vídeos amb conferències que puc escoltar tranquil·lament asseguda al meu sofà. Cada mes assisteixo en directe a les que m’ofereixen els Atictes des d’Amposta, on m’és permès d’intervenir fins i tot. De mica en mica començo a sentir-me menystinguda quan se celebren unes jornades bibliotecàries i no se m’ofereix aquesta possibilitat.

És una barbaritat això que exposo? Segur que alguns de vosaltres ho pensareu. Però us asseguro que la meva percepció és real, que el canvi en les expectatives m’afecta i que estic convençuda que aquestes percepcions són compartides per una part significativa dels meus usuaris.

Entry filed under: Usuaris. Tags: .

Gamoia a l’Item Nits a l’àtic: La barraca del músic

7 comentaris Add your own

  • 1. David  |  2 Març 2009 a les 1.46

    Subscric totalment la frase “us asseguro que la meva percepció és real, que el canvi en les expectatives m’afecta”.

    Se’m fa molt estrany trobar-me gent tan “1.0” al nostre voltant, tan analògica i tan antiquada en tots els aspectes, per això deia fa uns dies via Twitter que tot i estar convençut de viure al passat, hi ha cops que l’entorn em fa pensar que sóc un ésser futurista. Sé que hi ha tecnologies i infraestructures 100% superiors a les que acostumo a fer servir, però quan algú del meu voltant no només no utilitza els mateixos mecanismes i canals que jo, sinó que li sorprèn la seva existència, llavors em veig avançat a l’època en que visc, no entenc per què no estan al dia essent tan fàcil, em sento estrany😦.

    I no és només l’ús de la tecnologia que veig aplicat a escales molt diferents, és el pensament de les persones, a vegades veig que alguns no s’han adonat del canvi de segle.

    No sé, hi ha massa coses que no acabo d’entendre… Quan em sorprenc pensant en tot això em fa l’efecte que em tinc molt cregut això de “l’ésser futurista”, quan probablement jo també dic i faig coses del segle passat :S.

    Respon
  • 2. Jesús M. Tibau  |  2 Març 2009 a les 7.50

    avui en dia sí que el món és un mocador

    Respon
  • 3. Anna  |  2 Març 2009 a les 9.44

    Però us asseguro que la meva percepció és real, que el canvi en les expectatives m’afecta
    Cert. Cada cop exigim més accés àgil, instantani i gratuït a la informació- Però és inevitable. Un s’acostuma ràpid a les coses bones!😉

    llavors em veig avançat a l’època en que visc, no entenc per què no estan al dia essent tan fàcil
    Potser ens hem de preguntar si a tothom li és tan fàcil accedir-hi. A mi em costa de creure que sigui nomé un problema d’actitud o falta d’interès…

    Respon
  • 4. Daniel Gil  |  2 Març 2009 a les 11.23

    És cert, les percepcions sobre com accedim a cursos, tallers, formació… o qualsevol altre tipus d’activitat han canviat. A distància esperem rebre comentaris via Twitter, esperem xat en directe, i en el millor dels casos, retransmissió via internet. I potser més que esperar, podriem dir que ho exigim com a símptoma d’una certa qualitat de l’activitat. Veiem tan senzill, ràpid i ecònomic fer-ho, que per què no ho fa tothom, i encara més institucions com la NYPL, no?

    Respon
  • 5. gamoia  |  3 Març 2009 a les 0.54

    Veig que tots quatre compartiu amb mi aquest gran canvi en les percepcions. Bé, per en David ja no és un canvi sinó la realitat primera😉

    Hi ha una fractura digital que no es troba en l’accés a la tecnologia sinó en l’alfabetització digital. En saber usar-la. En entendre les possibilitats de les eines i saber aplicar-les a les pròpies necessitats. I, sí, hi ha resistències grans.

    Posa que ets una persona de 45 anys, un professional bo en el teu àmbit, que has estat usant determinats estris tecnològics a plena satisfacció. De cop i volta, en cinc anys, et pots haver trobat mig obsolet i no saber gairebé de què et parlen. I tu tens clar que les teves rutines, els teus procediments i els teus coneixements són correctes. I ara et maregen perquè facis més, més ràpid, més accessible i més “cool”. A fer punyetes, jo ja sé com es fan les coses, vés què m’heu de venir a dir de 2.0, ni bestieses audiovisuals.!

    Posa que reconeixes que et cal posar-te al dia d’alguna manera. Com ho fas, si et sents en el punt de mira i tens por de fer el ridícul davant subordinats, alumnes o coneguts?

    Respon
  • 6. Ferran - Un que passava  |  4 Març 2009 a les 19.20

    Potser hauríem d’aconseguir entre tots que no hi hagués aquesta por a equivocar-se, Gamoia. Gran part del que sé de TIC ho he après a base de provar i equivocar-me, però és veritat que no tothom s’hi llança, sigui per por a equivocar-se, o sigui (que també n’hi ha), per manca d’interès.

    Però és cert que les expectatives han canviat, a tots nivells: esperem que una institució tingui web, que una empresa optimitzi el seu web per a tots els navegadors (i no només per a IE, com n’hi ha alguna de ben important), etc.

    El curiós de la crítica és que la protagonista sigui la NYPL, una de les pioneres en l’atenció virtual per xat!

    Respon
  • 7. gamoia  |  4 Març 2009 a les 22.15

    @Ferran bon observador! Segueixo la NYPL justament perquè és un molt bon exemple d’adaptació als nous temps i jo mateixa em vaig sorprendre pensant si potser era injusta en les meves expectatives. És aquest el punt en què queda en evidència el gran canvi en la percepció ja que no es tracta de cap institució obsoleta.

    A partir d’aquí se’m plantegen dos aspectes a reflexionar. Per començar, com defineixo avui dia l’abast del meu servei? On poso el límit als meus usuaris? Quins usuaris virtuals puc acceptar i tenir en compte per a poder-los satisfer? En definitiva, concebre la biblioteca com a comunitat d’usuaris i saber-ho explicar als qui es queden a les “portes virtuals”.

    En segon lloc, els membres de la meva comunitat, si no volen usar les meves instal·lacions físiques, poden esperar i, fins i tot exigir, que els presti un servei pràcticament integral en el lloc que escullin? (I això ja correspon a la discussió de fa uns dies sobre els usuaris de segona).

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


la bibliotecària gamoia

Els palestins tenen dret a una vida digna

Més informació a la web palestina.cat

Categories

Comentaris recents

Núria on Plany
gamoia on Mapa antic de Barcelona

Eines de xarxa

Estadístiques

  • 29,283

Origen de les visites

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Els meus llibres a LibraryThing


%d bloggers like this: