Usuaris rebecs

2 Octubre 2008 at 0.25 10 comentaris

Muchas bibliotecarias danone (por lo caducadas, no por el cuerpo) y muchos gestores gastan cantidades ingentes en bibliotecas virtuales que luego no funcionan -o incluso abandonan- Desprecian así una herramienta gratuita que es ya el futuro por donde pasa la resolución de las preguntas que surgen en la práctica clínica.  [Les negretes són meves].

Primum non nocere. ,tenyarsol. 27-9-2008

Via els amics Frikitecaris, que ja li han contestat, arribo a aquestes afirmacions d’un metge d’atenció primària que es descriu apassionat per les tic i la medicina.

Com podeu suposar no m’agrada gens fer-li publicitat, sobretot pel to que empra, però toca un tema important que no convé passar per alt. Actualment s’estan invertint quantitats molt elevades de diners públics en mantenir llicències que permetin l’accés a revistes i bases de dades, científiques i especialitzades, per part dels metges, els universitaris i els investigadors.

Per fer-nos una idea de què estem parlant mirem la categoria biblioteca virtual del blog de la Biblioteca Médica del Hospital Universitario de Getafe que es troba en el blogroll de l’autor del blog. Hi apareixen paquets editorials de primer ordre en el seu àmbit, acompanyats d’avisos d’incidències en els accessos; uns, probablement originats en les renovacions de les llicències i d’altres, en canvis i manteniment de les plataformes dels editors on es troben allotjats.

Aquesta és una realitat amb la qual convivim des de fa uns quants anys i que és causa d’un gran malestar entre els professionals de la biblioteca. Ens trobem donant la cara davant d’usuaris cada cop més exigents, sense tenir pràcticament cap control sobre les plataformes que gestionen la informació. Ens convertim en intermediaris que només apareixen quan hi ha problemes; perquè cal aclarir que tot sovint Google, el magnífic cercador, retorna articles rellevants que només són accessibles si en algun punt de la cadena s’ha pagat aquest accés pel rang d’adreces ip des d’on es connecta l’usuari rebec. L’accés és transparent per l’usuari, tal com ha de ser, tal com volem que sigui, perdent en el camí la marca de qui facilita l’accés.

Conclusions que extrec de la frase que he destacat de Rafael Bravo:

  • La conveniència d’ajudar als usuaris a aprofitar bé els recursos que es posen al seu abast amb molts esforços pressupostaris, escoltant-los curosament per saber si són els adequats i si se saben usar.
  • La conveniència de dedicar més atenció als recursos gratuïts, tot i ser gratuïts, fent-ne la tria tal i com faríem si els compréssim a preu d’or com els altres.
  • La necessitat d’avaluar en profunditat el rendiment de les plataformes editorials i, amb la complicitat dels usuaris, posar fre a determinades pràctiques que podríem titllar de monopolistes.

Entry filed under: Usuaris. Tags: .

Capbussar-nos en la informació Biblioteca i immigració (Dia d’Acció dels Blocs 08)

10 comentaris Add your own

  • 1. Jaume Julià  |  2 Octubre 2008 a les 9.57

    Vaja,
    i dic jo que si aquestes publicacions s’adquireixen deu ser que els usuaris (entre ells metges) les demanden. Perquè amb el cost que tenen (en alguns casos financiats amb doblers públics però de titularitat privada…) i la feina afegida que porten als professionals de les biblioteques i centres de documentació, no crec que sigui per pròpia voluntat.

    L’accés és transparent per l’usuari, tal com ha de ser, tal com volem que sigui, perdent en el camí la marca de qui facilita l’accés.

    No puc estar-hi més d’acord, bibliotecària danone (per això d’estupenda ho dic😉 )

    Respon
  • 2. GeekTeca  |  2 Octubre 2008 a les 11.07

    Durante los cuatro años que estuve como becario en el CSD me di cuenta de que los médicos desconocen por completo cómo nos hacíamos con una copia de los artículos que solicitaban.

    Y era realmente complicado porque teníamos que firmar acuerdos con otras entidades que aceptasen el intercambio de artículos científicos de manera gratuita. A esto añadirle que la balanza entre los artículos solicitados y los enviados no estuviese descompensada. Y finalmente que el centro tuviese el artículo que le estabas solicitando: un auténtico encaje de bolillos.

    Google es una buena herramienta para localizar artículos similares que no sean pay-per-view. Pero dejar de lado Pubmed y centrarse solo en Google Scholar, me parece una auténtica locura.

    Respon
  • 3. Daniel Gil  |  2 Octubre 2008 a les 13.05

    Jojojojo… bibliotecàries Danone!! I naltros, els xics, què!! Ara, que per a mi, el que em digui una bibliotecària Danone (pel cos, pel cos, faltaria!!) va a missa… jejeje🙂 Quin element…

    Respon
  • 4. gamoia  |  2 Octubre 2008 a les 22.48

    @Jaume Julià Doncs sí, són les revistes de les editorials tradicionals passades a plataformes electròniques. Mai s’havia tingut tant d’accés a informació de qualitat com ara a través de les llicències de consorcis i de les nacionals. Tanta informació hi ha a l’abast que es genera una sensació de saturació.

    Ara ens enfrontem al problema de gestionar l’excés perquè resulta que l’usuari no necessita i no vol molta informació sinó únicament la pertinent en el moment oportú i sense esforç. Aquest és el gran repte.

    Que tinguem 800 títols i ens manqui aquell que interessa a un determinat usuari fa que aquest pensi que malgastem els diners. Si a sobre la plataforma fa aigües i els tràmits de renovació no són prou àgils, ens podem trobar pagant per no res, ja que quan es requereix l’article potser no està disponible.

    Respon
  • 5. gamoia  |  2 Octubre 2008 a les 23.26

    @GeekTeca Muy oportuna la exposición de tu experiencia de becario. Médicos y otros profesionales similares no saben, ni desean saber cómo obtenemos los documentos que necesitan. Eso, en principio, no me parece mal; cada uno a su tarea siempre que el objetivo sea común y los miembros del equipo sean conscientes de ello. Cosa que no parece ocurrir en este caso desgraciadamente.

    Yo diría que en la base del post hay una protesta contra el modelo de publicación tradicional traspasado al entorno electrónico. Pero cambiar este modelo está en manos de los autores y de las entidades que financian la investigación, no en las de los bibliotecarios. Y actualmente hay tensiones importantes entre el modelo antiguo y los intentos de renovar el sistema.

    Los bibliotecarios sólo somos una pequeña pieza de esta cadena, fácilmente caricaturizable gracias a los prejuicios de los que tan difícil es librarse, incluso para los señores doctores.

    Respon
  • 6. Uff! va dir ella  |  7 Octubre 2008 a les 20.18

    Del comentari d’aquest, diguem’ne, senyor, es poden extreure moltes conclusions. La més obvia és la seva visió de com es gestiona i s’obté la informació i que ja ha estat comentada i ben contestada. L’altra, però, és la seva visió de la professió en sí.

    “A saber”: no hi ha bibliotecaris, tot som dones, pel que es veu (ho sento nois!). I a més poc atractives, d’aquelles del monyo i la rebequeta. I com som així d’antiquades, doncs no sabem fer anar totes aquestes coses de les noves tecnologies, que més aviat fem servir com una joguina (ara les agafem, ara les deixem).

    Evidentment, si ens continuen veient així, malament. És impossible que pensin en nosaltres com a professionals en qui confiar.

    Això sí, ja sé on no he de demanar mai un trasllat😉

    Respon
  • 7. gamoia  |  7 Octubre 2008 a les 22.48

    @Uff! em temo que sí que ens veuen així de forma majoritària.

    Avui estava pensant de fer un post titulat Imatge caduca per una nova anècdota relacionada amb la sorpresa que s’enduen els que saben que coordino l’edició dels webs del meu centre de treball. Però ja en vaig parlar fa temps i em torno massa rondinaire.

    Per cert, què passa amb els monyos? Tanta llibertat d’ensenyar melics, tirants, calces i calçotets i ara resultarà que no es poden portar monyos sense ser mal vist???!!! Tant de camí fet per quedar-nos allà mateix😦

    Respon
  • 8. Cristina  |  8 Octubre 2008 a les 10.17

    Ui, no, fes el post, Gamoia! No és rondinar, sinó aprofundir tema😉 Jo també coordino l’edició del web del meu centre de treball, i com ja et vaig comentar fa uns dies, és una lluita constant per intentar avançar una mica! I després es suposa que sóc jo la “caduca” i “apolillada”.
    I per cert, si em permetiu, ja té guasa, montem un blog per riure’ns dels tòpics de les biblioteques i bibliotecàries i m’enllacen com a model de prototip…de vegades no entenc res.
    Sobre el monyo no et sabria dir, però jo ahir en duia i ja em van deixar anar la “moños”. Qui els entengui, que els compri…

    Respon
  • 9. Uff! va dir ella  |  8 Octubre 2008 a les 17.45

    Que quedi clar que jo contra els monyos no tinc res. Simplement és que ens regim per estereotips. Una determinada imatge va lligada a una determinada idea de com ha de ser aquella persona. És més fals que un duro sevillano, que en diuen (i tampoc sé per què), però aquestes coses són difícils de canviar. De fet, això que dius dels melics, calces, etc. no deixen de ser estereotips de pretesa modernitat i apertura d’idees que només amaguen modes i consumisme. Estem idiotitzats, amb perdó.

    El que li ha passat a la Cristina, sobre l’enllaç com a model de prototip em sembla bastant normal. Allò que s’entenia per “alternatiu” ja no existeix. Ser friki està de moda i per tant això és el que es porta (o almenys dir que un ho és). Com estan de moda els noms enrevesats per a les professions i un bibliotecari no pot coordinar edicions de continguts web, perque per això hi deu haver un nom que comenci per gestor d’alguna cosa molt llarga i complicada.

    Em sembla que m’ha sortit un post una mica pessimista😉

    Respon
  • 10. gamoia  |  8 Octubre 2008 a les 23.51

    Ai! la lluita contra els prejudicis. És sempre una batalla perduda a curt termini però cal fer-la de forma incessant perquè obri camí de futur. I el més dur és que tots n’anem plens, amagats en els replecs del subconscient.

    La imatge marca, i tant com sí! Recordo encara una becària punk, ja fa uns quants anys. La persona més dolça i treballadora que hi pugui haver. Però d’entrada, feia una certa basarda.

    Com ens fa basarda Frikitecaris, a les bibliotecàries grans i serioses, amb el seu humor desinhibit. Sort que internet ens permet prendre el temps que desitgem abans de tancar el judici sobre alguna cosa, i retornar-hi si no n’estem segurs d’encertar-la.

    Uaaala, quins sermons que engego jo!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


la bibliotecària gamoia

Els palestins tenen dret a una vida digna

Més informació a la web palestina.cat

Categories

Comentaris recents

Núria on Plany
gamoia on Mapa antic de Barcelona

Eines de xarxa

Estadístiques

  • 29,277

Origen de les visites

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Els meus llibres a LibraryThing


%d bloggers like this: