Les columnes d’Hèrcules

Les columnes romanes que es troben a l’entrada de l’edifici del Centre Excursionista de Catalunya em tenen fascinada. Immenses. I tancades allí dintre. En el carrer estret del Paradís.

I ara he descobert que en el portal de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes dedicat als fons de la Biblioteca de Catalunya s’hi pot consultar un manuscrit de l’any 1835, on es descriuen les columnes i la seva història, informe fet per D. Antonio Celles y Azcona i adreçat a la Real Junta de Comercio de Barcelona. El títol: Memoria sobre el colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona.

Volia compartir la meva troballa per si algú de la comunitat pot tenir-hi interès però em sorgeix un problema estúpid. Resulta que la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes té unes normes d’enllaç que pretenen controlar absolutament tots els enllaços que es dirigeixin cap a les seves pàgines a base de demanar autorització prèvia a tot quisqui. Apart d’altres condicions. Bé, no penso fer-ho. Passo d’enllaçar a gent tan restrictiva. Però m’empipo. Amb aquests requisits tan estrictes resulta que és impossible difondre informalment el patrimoni cultural de la pròpia comunitat. Sincerament no entenc per què tanta reticència. O potser es tracta justament d’això, que l'”alta cultura” no arribi a mans “poc cultivades”. 😦

En fi, us deixo l’adreça de la Biblioteca de Catalunya i regirant una mica, si us interessa, podeu arribar a trobar l’obra.

http://www.gencat.net/bc/7_projec/set7_2.htm (obsolet)

Actualització d’enllaços el 14-4-2009:
Al catàleg de la Biblioteca de Catalunya hi trobareu els enllaços directes a l’obra mencionada: http://cataleg.bnc.cat/record=b1448116~S13*cat

Mòmies bibliotecàries

Compte, no us equivoqueu! Em refereixo a uns estris que s’usaven a les biblioteques d’accés tancat per indicar que un llibre estava en préstec i qui el tenia.

Encara no fa trenta anys anar a la biblioteca era molt sovint anar a una sala de lectura sense llibres a l’abast. Es disposava de taules i cadires i ELS CATÀLEGS, així, en majúscula perquè aquells milers de fitxes o aquells cedularis ordenats per diferents encapçalaments eren l’única clau que permetia l’accés als documents. Calia trobar el codi, omplir les dades del llibres, omplir les dades pròpies, fer cua davant d’una finestreta, esperar que a l’altra banda algú anés a buscar el llibre, o bé, retornés dient que ja estava deixat. El canvi va ser fonamental en obrir dipòsits i deixar els llibres a l’abast del lector.

De tot això fa ben poc. I ara parlem de biblioteques virtuals que ens permetin arribar als llibres sense moure’ns de casa. Quin vertigen!

Si voleu veure una mòmia bibliotecària, en trobareu una fotografia a l’exposició El Museu de la biblioteca preparada per la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB fa un parell d’anys.

Blocaires d’altre temps

Em direu exagerada (amb raó!) però… llegiu això abans:

“Bueno, cargolaires, avui no estic per romansos perque tinc tard. En Bolivia em té citat per una reunió a la Plaça de Catalunya i no puc entretenir-me gaire. De segur que’l Serra Matons i l’apotecaire Vich ja m’esperan. Es qüestió del monument de Sor Rita. Em sembla que aquesta vegada ho arreglarem. Ja no falta gran cosa, tot és qüestió d’ultimà algun detall.
Si la setmana vinenta puc tornà a treure la banya ja els endonarè comte detallat.”

El fragment està extret d’una revista humorística d’Igualada publicada el 1916. El text, amb l’ortografia actualitzada i poca cosa més, podria ser ben bé el d’un bloc. Bona part de la premsa local i, per exemple, els fanzines de finals del segle passat (uf! fa mal de dir això de segle passat, sona com si una ja estigués ben passada) semblen antecessors directes d’aquest nou mitjà d’expressió que són els blocs. És clar que cada cop és més fàcil de publicar però abans també s’espavilaven de valent. El que es va tornant més difícil és saber destriar quins són els teus interessos i quina és la teva comunitat.

Per acabar, l’adreça on podreu trobar la revista La Cargolada i unes 150 més de locals, de temes variats, totes antigues, això sí. Oportunitat per saber com les gastaven els nostres avis ( i besavis i… rebesavis!).
http://www.diba.es/xbcr/default.asp

Es tracta del Fons local de publicacions periòdiques digitalitzades del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Una perla amagada que us recomano de tot cor.

Tanquen biblioteques als Estats Units

Sembla que en una ciutat de Califòrnia anomenada Salinas estan a punt de tancar les tres biblioteques públiques que depenen de l’ajuntament. El motiu és la manca de pressupost (3,2 milions de dolars anuals) i deixaran al carrer 33 persones. La notícia m’arriba a través d’una crònica publicada al diari francès Le Monde de divendres passat. L’autor, Alain Salles, explica que durant les últimes votacions dels Estats Units, als habitants de Salinas els van preguntar si acceptaven un lleuger increment dels impostos per tal de finançar les biblioteques públiques. El resultat va ser negatiu. Diu que Salinas és una ciutat obrera d’uns 150.000 habitants.

La tradició de biblioteca pública als Estats Units és molt llarga. Pels bibliotecaris catalans és un model a seguir. Tanmateix els vents no bufen a favor. Les retallades de les despeses de l’Administració estan a l’ordre del dia per tot el món. I a nivell de patrocini privat, un mitjà de finançament ben real en aquest àmbit cultural, el suport a la digitalització de continguts resulta actualment molt més atractiu que no pas el manteniment de serveis que semblen “antiquats”.

A Catalunya els darrers anys han vist renovar-se i ampliar xarxes públiques existents i crear-se’n de noves. Partíem d’un nivell molt més baix. Però quan vegis les barbes del veí pelar… 😦

I no vull saber el que sortiria aquí d’una consulta a les urnes sobre impostos destinats a biblioteques públiques.

Per començar

Vaja, ja està! Al final m’he decidit a provar. Em fa cosa això d’explicar públicament històries. Però… aquí estic.

La veritat és que encara no m’he refet de l’astorament. Això dels blocs és donar veu pública a qualsevol, l’speaker corner que sentíem a dir que existia fa trenta anys, allà a Londres. Quina admiració ens causava quan aquí els pares encara tancaven les finestres de casa perquè no se’ls escoltés des de fora si se’ls acudia parlar de política.

I ara, el racó de l’orador s’ha fet universal amb l’única limitació de la llengua. I ni això, amb aquests programes de traducció automàtica. Res, que no me’n sé avenir.

Bé, per començar, ja n’hi ha prou. No vull avorrir. És clar que tampoc cal llegir-me.

Una salutació a la resta de blocaires i gràcies als administradors de la plataforma.