• “Ep, que no s’ha publicat la notícia”
• “Ep, que l’àlies porta ara aquí ara allí”
• “Que no, que no es veu bé. Com ho mires tu?”
• “Doncs aquí surt una informació que hauria de ser d’ús intern”

En podria escriure moltes més de frases de queixa, sorpresa, avís, consternació perquè el treball d’editar una web o d’alimentar una base de dades està ple d’incerteses.

Aquest és un dels canvis més sorprenents i també més estressants de la implantació de la xarxa en la nostra tasca diària. Ja no som els únics responsables de la informació que donem. Allò que veu l’usuari depèn de nombrosos factors externs al nostre àmbit de responsabilitat. Des dels administradors de la plataforma, als encarregats del disseny, als proveïdors de comunicacions i a l’equip que utilitzi el propi usuari.

Ja fa temps que abans d’afirmar res sobre el que se suposa que estic oferint, faig una mena d’enquesta sobre l’entorn de qui em pregunta i em curo en salut avisant que pot ser que hi hagi algun problema tècnic puntual. Aquell tòpic que és la informàtica que falla en el moment més inoportú respon a una percepció d’incidències massa sovintejades, amb causes ben diverses però que a ulls del patidor formen una nebulosa amenaçant, tan màgica com el funcionament normal de tot el sistema.

• “És que tal màquina no tenia permisos per parlar amb tal altra”
• “Es que hi vam posar un pegat i amb l’actualització ja no funciona”
• “És que això és cosa dels tècnics del proveïdor”
• “És que han canviat un paràmetre i els enllaços s’hauran d’actualitzar”

Coneixeu la cançó de l’enfadós, que quan s’acaba torna a començar?

Aviat farà un any que parlava del meu interès pels aparells que permeten llegir llibres digitals en una pantalla de tinta electrònica de mida similar a un llibre en paper, els anomenats lectors de llibres digitals.

Durant aquests mesos les notícies de nous aparells lectors més perfeccionats no han parat de fer-se públiques. I els anuncis de noves ofertes editorials, algunes concretades i d’altres en perspectiva.

Ara torna a començar la campanya de Nadal.

Jo he tingut ocasió d’obtenir-ne un parell d’exemplars a la meva biblioteca i … reconec que m’he encallat.

Veig les imperfeccions evidents d’aquests lectors primitius: pantalles en blanc i negre, inservibles per determinats gràfics i informacions científiques, bateries limitades quan es pretén fer alguna cosa més que passar pàgines de text.

Veig el gran potencial per al meu entorn de treball: capacitat de portar la biblioteca personal de recerca al damunt i d’usar-la còmodament.

Veig grans avantatges ergonòmics cara a les persones d’edat com jo mateixa: menys pes i lletres grans al gust.

Veig un garbuix de formats i de plataformes que em desaconsellen invertir en continguts de pagament. Jo sóc una col·leccionista apassionada. Passen els anys i gaudeixo tornant a fullejar les obres que algun dia em van interessar, recuperant-ne paràgrafs. Com fer-ho si em posen DRMs als fitxers que compri?

Veig com la biblioteca està obligada a comprar i recomprar la mateixa obra, en la mateixa edició, per un canvi de format. Com ens neguen fer cap altre servei que un préstec d’estil tradicional.

Veig que comprar a través de la llibreria, per més homologada que sigui, interfereix en l’aprofitament de descomptes i oportunitats que fa l’editor. Els grans – consorcis, grups de llibreters – poden fer negociacions però els petits que requereixen comprar al detall queden desemparats.

Veig que si la biblioteca no pot o no vol fer col·lecció pròpia, gestionar-la i preservar-la, es transforma en un intermediari més aviat molest, el guardià de la legalitat, l’instructor per a les primeres passes i l’oficina de pagament de les llicències. Alguna cosa més? Mmm

ALTRES REFLEXIONS

• Hi ha un debat obert sobre el model econòmic dels llibres digitals a Thingology. Ebook economics: Are libraries screwed? 7-10-2009

• Les impressions de la Llibreria L’Aranya del Liber’09 recollides com a llibre digital i també en el seu bloc.
• Properament alguna e-ratlladura del mateix tema a ca la Mina.

Un dels riscos importants que corre el bibliotecari en la implantació d’eines 2.0 és trobar-se representant la institució més enllà de l’àmbit que li és propi.

Blocs, microblocs i xarxes socials configuren un univers de publicació ràpida d’activitats i d’atenció en públic a l’usuari que trenca completament l’esquema habitual de relacions de l’administració.

En un entorn on la publicació d’una notícia a la web sol requerir el vist-i-plau d’un portaveu, es planteja que subordinats sense aquesta responsabilitat prenguin la paraula en públic per atendre als usuaris.

I com reaccionarà la jerarquia quan algun d’ells cometi un error i digui o faci alguna inconveniència?

Posem un exemple per il·lustrar:

Fa ben poc en una universitat australiana un alumne comentava al twitter que s’avorria a classe i que es dedicava a guixar el pupitre. I des del compte institucional, algú li fa un toc immediatament amb una certa dosi d’humor. L’episodi s’ha comentat entre analistes de la web 2.0 perquè posa sobre la taula la qüestió del control de les persones, extraordinàriament temptador i fàcil en aquest entorn digital.

Per cert, tinc dubtes sobre la meva reacció si enxampo els que guixen les “meves” taules. Val més que no ho piulin ;(

Participar en una xarxa social no és fer un tauler d’anuncis. La persona s’implica força més a fons i això vol dir que cal pensar bé quin personal ha d’ocupar-se d’aquestes eines, de quin marc d’actuació disposa i amb quin recolzament jeràrquic pot comptar.

Aprofito per remetre a la Petició d’ajuda de Genís Roca sobre Com dur a terme un projecte 2.0 a l’Administració que potser ens donarà alguna orientació. (també en castellà)

ACTUALITZACIÓ

RocaSalvatella. Consells per impulsar projectes 2.0 a l’Administració. 30-10-2009 (També en castellà)

D’una de les pre-conferències de la IFLA d’enguany, l’organitzada per la Secció de tecnologia de la informació amb el títol Emerging trends in technology: libraries between Web 2.0, semantic web and search technology m’ha interessat una presentació amb les conclusions del projecte beluga.

Cal que parem molta atenció a les opinions concretes dels usuaris.

Fa alguns dies vaig assistir a la presentació virtual del llibre de poemes Totes les baranes dels teus dits a càrrec de l’escriptor Jesús M. Tibau que n’ha estat el promotor i ha tingut cura de l’edició. Es tracta d’un recull fruit d’una juguesca literària jovialment entomada per la comunitat que s’aplega al voltant del seu bloc Tens un racó dalt del món.

La nova editorial Petròpolis de Jaume Llambrich en fa la publicació aprofitant tecnologies i plataformes que li permeten difondre àmpliament el contingut i adaptar el format a les preferències del lector. És a dir, que aquest pot comprar el llibre en paper i també pot llegir-lo en línia o descarregar-lo en pdf gratuïtament.

El resultat és sorprenent. Si us agrada la poesia, no deixeu de donar-hi un cop d’ull i de ben segur que trobareu aquell poema que us enganxa. Ara només em queda encomanar el llibre que n’és a l’origen, A la barana dels teus dits de Jesús M. Tibau.

Passant a un ordre més prosaic rumiava l’altre dia els problemes de preservació que ens plantegen aquestes edicions, aquesta mena d’incunables del segle XXI. Per què… d’aquests llibres virtuals, qui es fa càrrec de conservar-los? En quin format? Se’n fa dipòsit legal? De quin(s) format(s)? Les biblioteques nacionals en fan una còpia d’arxiu? Només si l’editor els ho fa saber? O automàticament?

Ja veig les corredisses d’aquí uns quants anys! Jo per si de cas, ben agafada a la barana, ja tinc la meva còpia personal