Teranyina de dependències

• “Ep, que no s’ha publicat la notícia”
• “Ep, que l’àlies porta ara aquí ara allí”
• “Que no, que no es veu bé. Com ho mires tu?”
• “Doncs aquí surt una informació que hauria de ser d’ús intern”

En podria escriure moltes més de frases de queixa, sorpresa, avís, consternació perquè el treball d’editar una web o d’alimentar una base de dades està ple d’incerteses.

Aquest és un dels canvis més sorprenents i també més estressants de la implantació de la xarxa en la nostra tasca diària. Ja no som els únics responsables de la informació que donem. Allò que veu l’usuari depèn de nombrosos factors externs al nostre àmbit de responsabilitat. Des dels administradors de la plataforma, als encarregats del disseny, als proveïdors de comunicacions i a l’equip que utilitzi el propi usuari.

Ja fa temps que abans d’afirmar res sobre el que se suposa que estic oferint, faig una mena d’enquesta sobre l’entorn de qui em pregunta i em curo en salut avisant que pot ser que hi hagi algun problema tècnic puntual. Aquell tòpic que és la informàtica que falla en el moment més inoportú respon a una percepció d’incidències massa sovintejades, amb causes ben diverses però que a ulls del patidor formen una nebulosa amenaçant, tan màgica com el funcionament normal de tot el sistema.

• “És que tal màquina no tenia permisos per parlar amb tal altra”
• “Es que hi vam posar un pegat i amb l’actualització ja no funciona”
• “És que això és cosa dels tècnics del proveïdor”
• “És que han canviat un paràmetre i els enllaços s’hauran d’actualitzar”

Coneixeu la cançó de l’enfadós, que quan s’acaba torna a començar?

Elegia

Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

(Fragment del poema Les roses recordades de Salvador Espriu)

Impressions acústiques

Estem d’obres a la biblioteca. Sí, no som gens originals. És estiu i cal aprofitar que hi ha pocs usuaris.

El primer dia arriben els obrers de les diferents empreses que hi han d’intervenir i l’aparellador que els dirigeix. Els transportistes ja havien deixat el material el dia anterior. Tothom sap què ha de fer. L’aparellador repassa els encàrrecs amb els responsables i dóna les instruccions d’última hora. Van i vénen. I tots parlen cridant.

Travessen la sala de la biblioteca que no està en obres. I jo, que sé que encara hi ha estudiants preparant segones convocatòries d’exàmens, els demano que baixin el to de veu.

L’aparellador abans de marxar passa pel despatx i m’indica una mica esverat:

- M’han dit que els has fet callar. Ja saps que hi ha d’haver soroll? Són obres!
- És clar però és que parlaven cridant mentre travessaven la sala.
- Ah, és que sempre es parla cridant a les obres.
- !!!!

Després d’uns dies de convivència, l’obrer surt per anar a esmorzar i m’ho diu en veu baixa. Just en aquell instant es creua amb un altre obrer i el saluda … a crits!!!

—————-

Un estudiant sermoneja un altre estudiant. Un tercer els fa callar. Surt el sermonejador indignat:

- Just quan estic parlant d’un tema tan important i em fa callar. Doncs molts altres dies aquí hi ha més soroll. I aquest és… Segur que la norma és el silenci? Això que deia és molt important, tan important que …

—————-

Les obres, senyors, les fem per disminuir el soroll. No sé pas si ens en sortirem.

Homenatge a Carles Riba

Avui fa 50 anys de la mort del poeta Carles Riba i Bracons. Home de lletres complet, entre moltes altres activitats, fou professor de Literatura a l’Escola de Bibliotecàries durant alguns cursos del període inicial 1915-1924 i dels anys 1930-1939.

A la Biblioteca de Catalunya s’hi troben fins i tot els apunts que va fer servir durant el curs 1931-1932 (Ms. 3328).

L’any 1933, amb motiu de la concessió del primer Premi Joaquim Folguera de poesia per la seva obra Estances, el crític Guillem Díaz-Plaja deia a la revista Mirador:

L’aurèola del primer premi Joaquim Folguera arriba a Carles Riba en un moment esplèndid de la seva biografia literària. Una maduresa sereníssima mena un feix múltiple d’activitats sota una consciència única d’artista exigentíssim. Traductor, contista, assagista, crític, poeta, membre de l’Institut, professor a la Universitat, a la Fundació Bernat Metge i a l’Escola de Bibliotecàries, Carles Riba és ja, a una edat no gens avançada, una de les figures de més relleu de la renaixença literària de Catalunya.

(G. D.-P. “El primer Premi Folguera. Notes a la seva concessió“. Mirador, núm. 210, 9 febrer 1933, p. 6)

Trobareu aquest text i molts més a ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

Ja veieu quina mena de professors corrien per les aules de l’Escola en aquells primers anys!

Fulla seca

Fulla seca que no cau, contra tot pronòstic allarga la seva agonia durant mesos i mesos. Dolor absurd. Tortura infligida des de la ciència i l’amor. No tinc paraules per expressar la impotència que sento.

Callar a la butaca
que tan a prop del llit
allarga la distància
entre el teu cos i el meu

(Vers extret de la poesia Vindré demà de Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal. Pagès editors, 2008)