Des del taulell… de préstec

Ho acabo de calcular, vint-i-dos anys feia que no m’ocupava regularment del taulell de préstec. Encara hi havia fitxes de paper multicopiatiu on l’usuari repetia les seves dades personals per cada llibre que s’enduia. I els calaixets on les ordenàvem, alfabèticament una, per localització l’altra i la tercera a la mòmia. Bufa-l’hi, vint-i-dos anys, si ha plogut des d’aquella època.

Ara tot és ple de màquines. Tecla d’aquest el tornen, tecla d’aquest se’l volen endur, passi per davant la pistola que llegeix el codi de barres. De tant en tant m’entren dubtes que un codi (el de l’usuari) i l’altre codi (el del llibre) s’hagin llegit correctament. Però, fins ara, si ho comprovo el resultat és exacte. Màgia en diria jo si m’atrevís. Però no, la informàtica que ens té a les seves mans. Perquè tot s’ha de dir, també de tant en tant, el sistema deixa de funcionar: que si el buffer, que si la cinta, que si el disc, que si la connexió; de varietat no en manca.

I els usuaris? Ah, mantenen impertorbables la mateixa edat, per ells no passen els anys (ehem, per alguns sí però són la minoria selecta ) I en saben de maquinetes, sí, de vegades m’ajuden i tot. Vaja, els primers dies de retorn quin horror, que semblava que no sabia res de res, quina vergonya! Potser una mica més cridaners, més eixorivits i menys respectuosos que anys enrere. És clar que el tracte amb mi també ha canviat - del tu al vostè hi va un llarg recorregut - i si alço la cella saben que sóc l’autoritat. Angelets!